El testament hològraf de Tom Ripley

Tom Ripley és el personatge més popular de l’escriptora nord-americana Patricia Highsmith. La primera de les novel·les on va aparèixer és “El talent de Mr. Ripley”, publicada l’any 1955. S’han fet diverses pel·lícules en les que Alain Delon, Matt Damon o John Malkovich interpretaven Ripley que han contribuït molt a aquesta popularitat.

Ripley, un personatge fosc, ambigu i mesquí, falsifica un testament hològraf. Amb la màquina d’escriure d’un amic ―al qual ha assassinat i enviat al fons del mar― redacta un testament al seu favor i imita la signatura del difunt. Guarda el testament dins d’un sobre en el qual hi escriu que s’ha d’obrir al cap d’un any. I acte seguit es desfà de la màquina d’escriure llançant-la a un canal. Passat l’any, i sense que hagi aparegut mai el cadàver del suposat testador, en Ripley entrega el testament al pare del difunt. Aquest, està convençut que el fill desaparegut es va suïcidar, i encarrega als seus advocats que vetllin per tal que el senyor Ripley rebi l’herència.

Inevitablement, a qualsevol advocat català aquesta relació de fets li grinyola. La conclusió que això no pot passar a casa nostra es correspon amb una regulació legal que ho impedeix. En primer lloc i donat que la víctima de l’assassinat era un home jove i menor de setanta-cinc anys del que només sabem que ha desaparegut (i del que mai ha aparegut el cadàver) caldria esperar deu anys des la desaparició per tal de poder-ne declarar la defunció (article 193 del Codi Civil). Només llavors es podria adjudicar l’herència pels tràmits del judici de testamentaria; i encara així l’hereu hauria d’esperar cinc anys més abans de disposar a títol gratuït dels béns.

Atès que en la segona novel·la de Ripley, “La fossa de Tom Ripley”, aquest ens apareix vivint a cos de rei només tres anys després gràcies, en part, a l’herència usurpada, podem concloure que en el nostre món jurídic real no hauria pogut passar. Però, encara més, el testament hològraf en el dret civil català perquè sigui vàlid cal que s’hagi escrit i signat de manera autògrafa. Les dues coses a l’hora, no només signat a mà i escrit a màquina com ho va fer el senyor Ripley (article 421-17 del Codi Civil de Catalunya).

Si la víctima d’en Tom Ripley hagués sigut, posem per cas, un viatjant de comerç de Terrassa en lloc de l’hereu d’una naviliera nord-americana, no n’hagués vist ni cinc. Els testaments nord-americans estan més alliberats de formalismes i això probablement ho sabia Patrícia Highsmith quan va escriure la novel·la. Un nord-americà pot fer un testament hològraf sense registrar-lo enlloc i només cal que porti la seva signatura i no pas que tot el contingut sigui autògraf. Tanmateix, s’exigeix la signatura afegida de dos testimonis. I d’això si que no en va fer cap cas en Tom Ripley. Al cap i la fi ja s’ocuparia Mrs. Highsmith d’arreglar-ho.

Exagerant una mica diríem que Ripley és una mena de Mortadel·lo pretensiós. Tant Highsmith com Ibañez van crear un personatge especialitzat en la disfressa i el deliri.